LA TORRE DE BABEL.

EDUCACIÓ: MÉS QUE INDIGNATS.

Francesc Gisbert.

Fa uns quants anys, quan tot el món aspirava a ser ric, i podia comprar-se un cotxe o una casa a força d'hipotecar-se tota la vida, hi havia persones que parlaven de la crisi del sistema educatiu. Els professionals alertaven que l'estudi no tenia prestigi social, que faltaven docents, que molts estudiants abandonaven els instituts sense titular per posar-se a treballar d'obrers i cambrers, que calia renovar els continguts i la metodologia, que no invertir en educació destruïa el futur de la joventut… Els nostres governants, en plena bonança, estaven massa ocupats creant parcs temàtics insostenibles, polititzant la direcció tan encertada dels nostres bancs i caixes, organitzant circuits de fórmula 1 i competicions de velers per situar València en el mapa del món.

Però tots els desgavells anteriors poden dissimular-se a la perfecció, si convertim l'educació dels nostres fills en un cavall de batalla. Com? Seguint uns consells ben senzills, el decàleg del conseller ideal:

En primer lloc, és imprescindible col·locar al capdavant de la Conselleria d'Educació algú amb mà dura, segur de si mateix i de fermes conviccions. Per aconseguir-ho, has de ser una persona sense la menor capacitat de diàleg, de formes dictatorials, enemic declarat del sector públic: expedienta directors per posar fotografies teues cap per avall; instrumentalitza els inspectors com una espècie de Gestapo i policia política; nega't a acceptar ordinadors portàtils perquè provoquen miopia; exigeix que l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania s'impartisca en anglés (si els alumnes no entenen les explicacions, que s'aguanten); no dimitisques mai de la vida, ni quan el Tribunal Superior de Justícia declara il·legal aquesta decisió; ah, i el més important, desmunta el sistema públic, a poc a poc però sense pausa, per fomentar la matriculació en centres concertats. Allí, en l'empresa privada, si algun professor es queixa, l'amenacen d'enviar-lo al carrer i llestos.

En segon lloc, un bon conseller ha d'esforçar-se perquè cada vegada siga més difícil ensenyar. Augmenta el màxim d'alumnes per aula a 35, tant en pública com en concertada. Que no caben a l'aula? Per a què estan les finestres? S'obrin i que traguen els caps i les cames. A menys grups, menys professors. A menys professors, menys inversió. A menys inversió, pitjor qualitat de l'ensenyant, més massificació, més fracàs escolar.

En tercer lloc, un bon conseller no ha d'oblidar perseguir allò que funciona bé o té prestigi. Mentre que totes les estadístiques i proves externes situen la nostra autonomia a la cua en nivell educatiu, demostren amb xifres, enquestes i amb el dia a dia, que els grups d'ensenyament en valencià han obtingut, any rere any, resultats acadèmics molt superiors a la resta. La prova és que la demanda de les famílies per matricular els seus fills en valencià ha anat creixent, ininterrompudament. Una cosa que funciona, en educació, alerta roja! Un bon conseller, hi ha de posar remei. A la disminució de grups i a la massificació habitual, sumaràs l'eliminació de l'actual sistema educatiu de línies, en què els centres ofereixen als pares la possibilitat de triar entre programes d'ensenyament en valencià i en castellà (incorporació progressiva). Diràs que és car, i com que hi ha crisi, tot el món ho creurà. Un dret recollit per la Llei d'Ús i Ensenyament de l'any 1983, aprovada pel consens de tots els grups polítics, i que ara es derogarà i modificarà per voluntat d'un sol partit (tan votat com vulguen, però un sol partit).

En quart lloc, un bon conseller ha de dissimular les seues autèntiques intencions. És políticament incorrecte dir que vols carregar-te l'educació i retallar el pressupost al màxim. Dissimula amb una alternativa que sone “moderna”. Quina? Un programa trilingüe experimental, inventat a Galícia, aplicat des de fa només un any, en què les assignatures s'impartiran (teòricament) en castellà, valencià i anglés al 33%.

I si només un 5% del professorat té la titulació i els coneixements necessaris per impartir la seua assignatura (història, naturals, filosofia…) en anglés? No seria millor introduir l'anglés des de primària, a poc a poc, respectant l'actual sistema de línies, amb assignatures en llengua estrangera? Els nostres fills arribarien a secundària tenint un nivell acceptable d'anglés, que els permetria entendre les explicacions d'assignatures més complexes. No, fuig! Això seria millorar. I un bon conseller, el que ha de fer, és que el seu departament vaja cada curs, un poc, un molt pitjor.

I si la comunitat educativa es queixa, es manifesta i protesta, com ja ha anunciat? No et preocupes. El poble pensa que els mestres són uns malfaeners, que cobren sense fer res, i es posarà de part teua. A més, no heu guanyat les eleccions per golejada? La democràcia i la llibertat són cares, a primera vista. Com també és cara una educació, una sanitat i uns serveis bàsics de qualitat. Ja sé que en plena crisi, i amb els problemes que tenim, a molta gent açò li pareixerà un tema menor. Formar els nostres joves, perquè la majoria puga treballar en alguna cosa més que de peó d'obra o de cambrer (si té sort), és responsabilitat nostra.